Quan es parla d'energia nuclear, se solen oblidar els seus inicis genocides i les seves aplicacions militars. Mitjançant els reactors civils, algunes dictadures han intentat obtener plutoni militar. El seu objectiu era formar part del selecte club atòmic mundial i consolidar-se en el poder.
Militars i científics franquistes, amb el suport de sectors industrials i financers, ho varen quasi aconseguir. Espanya estaba tecnològicament preparada i disposava de laboratoris i combustible per dur a terme la bomba atòmica. Vandellòs I, el reactor de grafit-gas, era la punta de llança d'aquesta estratègia. Però al Pentàgon no li va interesar que, juntament amb la force de frappe creada a França pel general Charles de Gaulle, sorgís una potencia nuclear a la porta del Mediterrani.
Després que la CIA, el gener del 2008, desclassifiqués alguns documents secrets que demostraven que Franco i els seus homes de confiança de la Junta de Energía Nuclear volien tenir la bomba atòmica, aquest és el primer assaig que es publica sobre una qüestió que ha continuat sent tabú durant la transició democràtica. A La bomba atòmica de Franco, Santiago Vilanova ha aplegat totes les investigacions que durant anys ha dut a terme sobre el perill nuclear i el somni atòmic del dictador.
