Ursula K. Le Guin -morta dilluns a Portland als 88 anys- ha estat un dels referents de la ciència-ficció de les últimes cinc dècades per diversos motius: per la força i enginy de les històries que plantejava, per la humanitat dels seus personatges i també per la qualitat de la seva prosa. Rere aquests tres elements, que es poden localitzar fàcilment en alguna de les més de vint novel·les, assajos, llibres de poemes i el centenar llarg de relats que va escriure, hi batega una consciència feminista que va singularitzar la seva producció en un gènere, el de la ciència-ficció, on abundaven els homes.

“Quan era adolescent vaig perdre l’interès per la ciència-ficció perquè només hi sortien homes blancs que lluitaven per conquerir l’Univers”, recordava el 2005. Als llibres de Le Guin, la violència és arraconada sovint per problemàtiques socials. En comptes de rabejar-se en batalles en galàxies remotes, la seva literatura aprofundeix en els camins per trobar l’equilibri i en la denúncia de l’explotació. “ El nombre del mundo es bosque [1976, publicada en castellà a Minotauro el 1998] és una crítica ferotge al colonialisme -explica Miquel Barceló, autor de llibres com Ciencia-ficción. Nueva guía de lectura (Nova, 2015)-. Un destacament militar terrestre arriba a un planeta ple de gent tranquil·la amb l’objectiu de dominar-los, i els nadius hauran de decidir com plantar-los cara”.

Nascuda el 1929 a Berkeley i filla única dels antropòlegs Alfred L. Kroeber i Theodora Quinn, “Le Guin va ser conscient des de ben petita que hi ha cultures diferents i maneres diverses d’enfocar la vida”. De la producció de Le Guin, Barceló destaca també el cicle de novel·les de Terramar, format per cinc llibres -els tres primers van ser publicats per Edhasa en català a finals de la dècada dels 80- i dos dels seus títols més llegits, La mà esquerra de la foscor (1969) i Els desposseïts (1974). “A Un mag de Terramar (1968) explica els progressos d’un jove que vol dominar la màgia -recorda-. Le Guin va aconseguir treure la fantasia del clixé de J.R.R. Tolkien i va obrir el camí a futurs autors com Barbara Hambly, G.R.R. Martin i Brandon Sanderson”.

Escriure a favor de la imaginació

En català, La mà esquerra de la foscor va arribar el 1986, traduïda per Sílvia Aymerich per a l’editorial Pleniluni, que un any abans havia llançat els contes de Les dotze direccions del vent, traduïts per Alfred Bosch Pascual. Una de les escriptores que va llegir La mà esquerra de la foscor -a finals dels 90- va ser Marina Espasa. “Em vaig submergir en un planeta de gel, Gueden, on les persones no tenien un sexe definit sinó que eren hermafrodites i anaven adoptant sexes diferents durant els períodes de zel -explica-. Es podria fer una antologia de llibres hermafrodites, i molts serien importants: segurament aquest d’Ursula K. Le Guin figuraria entre els més imaginatius i valents. Recordo molt bé el moment en el qual l’humà protagonista s’adona que els habitants de Gueden són dones i homes alhora, i com només a partir d’aquesta assumpció es pot produir una comunicació autèntica, i potser una relació de tu a tu, entre éssers de les dues espècies o de dos mons”. Espasa recorda que “Le Guin, feminista i ecologista, va tenir la sort de viure a la Califòrnia dels 60, on no era tan difícil creure en coses que avui tothom considera utòpiques; en queden els llibres, escrits a favor de la imaginació i en contra dels que la menystenen”.

Raig Verd publicarà al març la primera traducció al català d’ Els desposseïts, a càrrec de Blanca Busquets. “És la primera utopia escrita des de la visió de l’anarquisme i no des de l’imperi -comenta l’editora Laura Huerga-. L’obra de Le Guin conté una crítica social molt profunda i és una de les pioneres a escriure ficció amb consciència ecològica”. Els desposseïts mostra el conflicte entre dos planetes: al gran s’hi ha quedat una societat capitalista i patriarcal, i al satèl·lit, de dimensions més reduïdes i amb pocs recursos naturals, s’hi ha desenvolupat una cultura solidària i cooperativa. “El compromís moral i humanístic de l’autora em sembla tan destacable com les aventures que explica -diu l’escriptor Antoni Munné-Jordà-. Va ser una de les renovadores del gènere a finals dels 60, juntament amb James Tiptree [pseudònim d’Alice Sheldon], Michael Moorcock, Robert Silverberg i Harlan Ellison. Tots ells van redreçar la ciència-ficció, que havia agafat un caire espectacular amb autors com Isaac Asimov, i la van dotar d’elements de reflexió”.

Traduïda a més de 40 llengües, l’obra de Le Guin va aconseguir en diverses ocasions el Nebula i l’Hugo, dos dels premis més importants de la ciència-ficció, però també el National Book Award el 1972 -per un llibre infantil- i la Medalla d’Or de les Lletres Nord-americanes (2014). L’any passat, una selecció de les seves novel·les i relats va ser editada en dos volums a la prestigiosa col·lecció de la Library of America.