Mor el divulgador científic Jorge Wagensberg.

Nascut a Barcelona el 2 de desembre del 1948, segons ha informat l'Hermitage, Wagensberg ha mort aquesta tarda al seu domicili particular a Barcelona.

Jorge Wagensberg Lubinski va estudiar física i es va doctorar el 1976 en aquesta especialitat científica a la Universitat de Barcelona, on ha estat professor de teoria dels processos irreversibles a la Facultat de Física des del 1981 fins al 2016.

També va ser professor convidat a la Danube University Krems (Àustria) i doctor 'honoris causa' per la Universitat de Lleida (2010).

Compromès amb la divulgació científica, el 1991 va acceptar la direcció del Museu de la Ciència de Barcelona, que seria l'embrió d'un dels centres més innovadors del món, l'actual CosmoCaixa, amb seus a Barcelona i Madrid, i fins a l'any 2014 va ser el director científic de la Fundació La Caixa.

“La muerte es la más sorprendente de las noticias previsibles”
Jorge Wagensberg

“Cambiar de respuesta es evolución. Cambiar de pregunta es revolución.”
Jorge Wagensberg (1948-2018).

Potser el secret de Jorge Wagensberg, un poeta ficat en el cap d’un científic i el cos d’un il·lustrat bon vivant, estava en aquest record d’infantesa de la fàbrica del seu pare: d’una banda, entraven materials de tot tipus (tires de cuir, claus…) i, per l’altra, sortien miraculosament reconvertits en maletes. El seu progenitor, polonès que va aterrar a Barcelona fugint de la galopant xenofòbia dels anys 30, es va inventar tot el procés, màquines incloses. Aquí va haver de néixer el Wagensberg científic que va trobar com ningú la pedra filosofal de la fusió d’art i ciència a Espanya, curiós empedreït, creador d’un dels museus més innovadors d’Europa, Cosmocaixa, i professor de Teoria dels Processos Irreversibles-El País.

“D’on vénen les idees i com es poden capturar?”, es preguntava Wagensberg en el discurs inaugural de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, l’any 2015. Segons ell, hi ha tres maneres de capturar les idees: per intuïció, és a dir, d’una idea que ja existeix en pot sortir una de nova; per comprensió del món, tal com va fer Darwin, que va observar què hi havia en comú entre coses diferents; i, finalment, per concepció del món, tal com va fer Einstein amb la teoria de la relativitat. “El món no pot dependre de qui el mira, el món ha de tenir una simetria i les lleis han de ser les mateixes”, va aclarir Wagensberg, per explicar la teoria d’Einstein: “Per això hi ha coses que en una època són normals però en una altra són èticament inacceptables”, va afegir. Wagensberg, finalment, va assegurar que la millor manera de capturar idees és la predisposició a la conversa i que “el lloc més creatiu de les universitats és la cafeteria”.

“La història de la ciència és la història de les bones preguntes. La història de les creences és la història de les bones respostes”, escrivia l’any 2003 al llibre d’aforismes Si la natura és la resposta, quina era la pregunta? (Tusquets), un volum deliciós del qual us presentem un breu extracte aquí.

Wagensberg era un ferm partidari de bastir ponts entre la ciència i la cultura. En la darrera trobada d’Interacció (vegeu crònica de Carla Mallol aquí) ens recordava que les idees mouen el món. L’han transformat i seguiran fent-ho. La majoria d’aquestes idees, en el seu moment semblaven esbojarrades, sortides del no-res. Fruit de l’atzar? Segons Wagensberg, fruit de l’observació. I, en molts casos, fruit de viatges: viatjant observem amb deteniment el que ens envolta i ho fem amb certa dosi d’admiració i de sorpresa.

Quan es topen dues disciplines, dues maneres de pensar i entendre el món, normalment se sol produir un xoc. D’aquestes topades poden (o solen, segons deia Wagensberg) emergir-ne un munt de noves idees, noves mirades i perspectives. La creativitat acostuma a brotar en aquests espais fronteres, a les cruïlles i interseccions.

Wagensberg estava convençut que la ciència i la cultura són dues maneres complementàries de canviar el món. Tanmateix, tendim sempre a separar-les i, fins i tot, oposar-les, però ell defensava que les fronteres entre ciència i cultura són borroses i poroses. -El nuvol.